Setmana Santa

Benvolguts, una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses, amb una calor asfixiant. Al despatx, amb el ventilador, 41ºC. He posat el termomètre a fora, i ha acabat els números, més de 50ºC. Però bé, calor a part, m’agradaria que, l’escrit d’avui, publicat a Catalunya Cristiana, el llegíssiu no des d’una perspectiva de pensar que aquí tot és difícil, sinó des de la perspectiva de veure com la passió i resurrecció de Jesús s’actualitza cada dia en les nostres vides quotidianes. Cada un de vosaltres, allà on és, podria escriure la seva experiència de mort i ressurrecció, de tristesa i d’esperança. Us animo, doncs, a viure el dia a dia d’un evangeli que s’actualitza en les persones que ens envolten. En aquest matí en el qual, vinc ja de saludar a una família de Nanergou que han perdut el seu fill de 8 anys de meningitis. Un altre. En aquest matí que també m’ha vingut a saludar un jove de Kangbel a qui, finalment, el podran guarir. Mort i vida. Ressurrecció.

Avui dedico aquest escrit a tots aquells que, com en Daniel Danname, un jove amb fe, esperaven un miracle.

Són les 15h de la tarda i me’n vaig al despatx de la parròquia. La calor és asfixiant i poso el ventilador. A fora, els fills del catequista estan jugant amb la sorra amb la que construïm les sales de catequesis. Un dia normal. De sobte entren al despatx la Reine i en Moïse. “Mon Père, hi ha un noi de la nostra classe que està greument malalt. Ens acompanyes a saludar-lo?”. Sé de qui em parlen. Han acusat a la seva mare de bruixa i ha hagut de fugir de casa. El noi ha quedat amb el seu pare i les seves germanes petites. Té setze anys. Com que la casa no és lluny de la parròquia marxem a peu. Saludem els treballadors dels tallers de davant: el fuster, el soldador, el qui arregla les bicicletes. Passem la casa del venedor de discos i arribem a la petita casa d’en Daniel. Ja es veu que son molt pobres perquè tot i ésser a la ciutat encara tenen la casa de fang.

A fora, assegut sota un sostre de palla hi ha el pare. El saludo. Li dic que anem a visitar el seu fill i em diu que entri. Entrem a la petita casa rodona i estirat al terra de la cabana, nu, el ventre inflat a causa d’un tumor de fetge hi ha el jove Daniel. Jo no el conec. Però ell sí que em coneix perquè venia a la catequesi. Em trec les sandàlies per entrar, li dóno la mà i es cobreix amb un petit drap. Em diu: “Mon Père, jo no em vull morir”. Per desgràcia no és el primer noi d’aquesta edat que veig amb un ventre així inflat, la musculatura dels braços ha desaparescut i té problemes per respirar. No li queden gaires dies. Si l’haguessin dut a l’hospital. Si haguessin tingut recursos. Si... Avui ell no seria mort. I segurament perquè ja estic depassat. Segurament perquè ja no aguanto més el dolor de tants menuts. O perquè em rebel•lo contra el mal. Li premo fort la mà i li dic: “Daniel, ja ets tot un home, no?” “Sí”- em respon. “Doncs, cal que sàpigues la veritat. El temps s’acaba. La medicina ja no pot fer res per guarir aquesta malaltia”. Ell em mira i recolza el seu cap a la meva espatlla. “I Déu?”. I somriu. “I Déu, no pot fer un miracle?”. I com que em mira amb aquells ulls encara tan vius, aquells ulls que encara tindrien que estar oberts, amb tantes ganes de viure, li responc: “Sí. Sí que pot! Si els va poder fer en el seu temps. Si els fa en altres llocs del món, també els pot fer aquí, en aquest racó de món de Dapaong”. I la Reine i en Moise em diuen que ells vindran cada dia a pregar amb ell. Que no l’abandonaran. I sé que aquest serà, segurament, el gran miracle de Déu. El miracle de permetre a aquest jove, que havia estat rebutjat per por a la bruixeria, de viure els últims dies de la seva vida envoltat dels seus amics.

Durant tota la setmana, dia rera dia m’he apropat a la casa. I cada dia em rebia amb un somriure. Un somriure cada cop més feble. I, de sobte, un altre miracle: La mare, que havia fugit, ha tornat a casa. I comença el dijous sant. I la mare, amb paciència, com Jesús als seus deixebles, el neteja i li posa una pomada que el “xarlatà” ha preparat i, dolçament, l’ajuda a menjar l’arròs bullit. El darrer sopar. L’endemà, divendres sant, Daniel empitjora. El vaig a veure a casa. Respira amb molta dificultat. I em torna a preguntar. “Mon Père, em moro? Encara no vull marxar”. I en el meu cor ressona el crit de Jesús: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat”. I la mare es posa a plorar. I jo sento que el meu cor es comença a trencar en dos. Li beso el front i li dic que demà l’aniré a visitar. Però l’endemà, quan arribo a casa, em trobo en Daniel que s’està asfixiant. Des de 6h del matí, em diu la mare. El pare està assegut al pati interior. L’oncle també. La mare plora. Els cops de cap d’en Daniel per intentar respirar trenquen el cor. Beso a la mare i l’infant i surto de l’habitació. He vist que en el mur de fang de la seva habitació en Daniel ha dibuixat amb guix dos nois que juguen a futbol. Li havia promès que, quan Déu faria el miracle de curar-lo, li regalaria una equipació del Barça. Li dic a la seva germana, que avui no ha anat a l’escola, que si hi ha alguna notícia m’ho faci saber. A les 12h en punt la seva germana arriba. “Daniel ha marxat” em diu. En Daniel és mort. Marxem junts a casa. Avui els treballadors dels tallers no em saluden. Només em miren. Saben on vaig. Saben perquè hi vaig. M’acosto a la casa i a fora hi ha una dona que plora en grans crits. I entro a l’habitació. I em trobo amb una imatge que no oblidaré mai més. La mare plorant. El fill als seus braços, nu. El cap inclinat enrere. Una pietat que cap escultor podrà esculpir mai. Una pietat que s’assembla massa a la de Maria amb Jesús als braços. I en el seu rostre, la impotència d’un món injust. I sento uns plors darrera meu. Són les germanetes d’en Daniel. Estant plorant desconsoladament. Un plor que penetra al fons de tot el cor. No fa encara un any que han perdut la seva germana gran. Ara és el torn del seu germà. I després... de qui serà el torn després? I dos homes han marxat, ja, per fer el forat a la terra. Dissabte sant. El forat on hi posaran el petit cos d’en Daniel. Un jove que se n’ha anat massa de pressa. L’endemà, arriba plorant al despatx Reine. Té la mateixa edat que en Daniel i sé que li tenia un apreci especial. No ha mancat cap dia a veure’l. “Mon Père, no és veritat que en Daniel sigui mort, no? Ell ens va dir que volia viure. Tu ens vas dir a la catequesi que ressuscitarem, no? En Daniel, també? El tornaré a veure?”. I es posa a plorar, com Magdalena devant el sepulcre buit. El buit d’una persona estimada. I la miro i li dic el que de veritat crec: “Reine, en Daniel ja ha ressuscitat! El teu amor i la seva fe en són els millors testimonis. En Daniel, tots els Daniels del món, no moriran mai, perquè ells són el veritable rostre de Déu”.

Una bona notícia...

Ep, abans de començar, ja em sap greu no haver donat notícies fins ara. A tots els qui m'envieu correus electrònics i no contesto ràpid, no patiu, estic molt i molt bé, però la parròquia és molt gran, i els dies es fan curts... Però bé, més o menys com a tot arreu, amb la diferència que aquí els dies estan plens d'un sol increible, sembla més a prop que a Girona, i que les nits estan plenes d'una lluna que brilla d'una manera preciosa. Va, i poesia barata a part, us adjunto l'escrit del Catalunya Cristiana, per dir-vos que, de bones notícies, a pilons, si ens mirem la vida des dels ulls de Déu. Molt bona Quaresma a tots, espero poder-vos escriure abans de Pasqua...

Benvolguts tots, cansat de llegir males notícies arreu, avui he decidit compartir amb vosaltres una bona notícia que ens aixequi els ànims. «Aquest any la collita de cebes és espectacular!» I ara em direu, i això és una bona notícia? Hi tant que sí. Us en faré cinc cèntims.

La setmana passada em van trucar d’un dels pobles de la parròquia: «Mon père, si teniu un moment hauríeu de venir. Al pobre Emmanuel se li han complicat les coses.» El missatge em sorprèn, així que li pregunto quina és la causa del problema: «Sabeu, mon père, el seu fill, el que tenia 20 anys, i que l’hauria d’ajudar en les feines del camp, ha fugit de nit a Costa d’Ivori. Li ha deixat la dona, malalta, i el fill. I ja sabreu que, el pobre Emmanuel, prou problemes té amb l’altra filla petita que està a l’hospital i tres nétes de la filla gran que ha desaparegut. Sense comptar amb els altres petits de la família que no poden anar a l’escola, els orfes del seu germà mort que viuen amb ell i els problemes de la terra....». Mare de Déu. Massa problemes per a un sol home. Així que, l’endemà, agafo la moto i me’n vaig al poble. Després d’unes orientacions pels petits camins i les cases de fang, arribo a casa seva. La seva dona, que està triturant el blat de moro per preparar el menjar em diu que el seu marit és a l’hort. Una de les filles petites puja amb mi a la moto per acompanyar-m’hi. M’agafa fort per la cintura amb una mà mentre, amb l’altra, saluda orgullosa els seus amics. Avui va amb moto. El camí no és fàcil i no sé si hi podrem arribar, però bé, aquí tot és possible.

Mentre faig el camí rumio com el podré animar, què li podré dir. Passem al costat d’un home amb un ruc que ha anat a buscar uns bidons d’aigua al pou, carregat de mainada que riuen i corren al seu voltant. I la nena em diu: «El pare és allà.» I efectivament. Allà veig al pobre Emmanuel, dins un forat de terra, pala en mà, fent un pou per trobar més aigua per a l’hort. Amb el fang ha fet una mena de muralla que protegeix l’hort dels animals (vaques, ovelles, porcs i gallines). Aparco la moto sota un gran manguier que ens protegirà del sol, i la menuda va a buscar aigua per netejar el seu pare.

Mentre l’espero em vénen a saludar dos nens d’uns 10 anys. «Per què no sou a l’escola?» «Són orfes.» Em diu l’Emmanuel que s’apropa. «Aquí troben alguns francs per anar tirant.» Els dic que un dia els passaré a saludar, i se’n van tot contents. L’Emmanuel s’asseu al meu costat: «Mon père, no sap pas l’alegria que em fa que m’hàgiu vingut a veure a l’hort!» Sé que per dins, el dolor i la frustració que ha de sentir és molt gran. Però ell es manté ferm.

I em diu: «El bon Déu no m’abandona mai. Són moltes les dificultats a la meva vida. Són molts els problemes. Però jo tinc confiança en Ell. Mireu, sinó.» I m’ensenya, orgullós, un bon camp de cebes. «Aquest any, la collita serà espectacular. Si tot va bé, podré pagar els deutes i quan el meu fill torni, no sentirà vergonya de la nostra pobresa.» I em repeteix: «Estic convençut que Déu no l’abandonarà.» I davant la fe d’aquest home senzill, em quedo sense paraules. I tots els arguments que havia rumiat en el meu cap desapareixen i li dic, senzillament: «Tens raó, Emmanuel, Déu no ens abandonarà mai.» Perquè Déu no pot abandonar a un pobre que, ple de dificultats, és capaç de veure la Seva mà en la bona collita de cebes. I això sí que és espectacular: Feliços els pobres, d’ells és el Regne de Déu.

Bon Nadal

Benvolguts tots, des d'aquestes terres de Dapaong, després d'haver celebrat una meravellosa missa del Gall i unes precioses misses de Nadal amb tots els parroquians de Saint Paul, aprofito per desitjar-vos un molt Bon Nadal a tots. Ho faig amb l'escrit que vaig enviar a Catalunya Cristiana, on només hi ha una diferència, que enlloc de l'Imam, no paren de venir mainada, donca als primers que m'ha felicitat el Nadal els hi he donat unes galetes i... ha corregut la notícia. Una fortíssima abraçada i fins sempre, Joan.

Segurament perquè sóc fill d’Olot, garrotxí de mena, els meus Nadals han estat sempre marcats pels pessebres vivents, tan bonics per les nostres terres. Recordo com en el darrer Nadal que vaig passar a casa, no vaig voler marxar sense gaudir-ne una vegada més, pensant que serien els últims que veuria en molts d’anys. Però vés per on, Déu sempre ens dóna molt més del que renunciem, i m’he trobat que aquí, al Togo, Déu m’ha regalat un gran pessebre vivent. El pessebre d’una vida, la de moltes persones, que recula en la nit dels temps.

I així, el 25 de desembre, en alguna petita cabana de fang i palla dels nostres pobles, una mare, ajudada per les altres veïnes i envoltada de tots els animals de la casa, donarà a llum a un petit africà. Un fill estimat de Déu que no haurà trobat plaça a l’hospital perquè els seus pares no tenen els diners per pagar-ne el part. I el petit plorarà. I Déu somriurà. I l’harmattan, aquest vent sec sahelià que ho embolcalla tot de sorra i pols, transformarà el sol en una immensa esfera rogenca que podràs mirar cara a cara. I el sol somriurà, com Déu, i irradiarà amb més força per donar escalfor al petit nadó. Perquè aquí, a la sabana de Dapaong, Déu i el sol treballen junts, de tal manera que, fins i tot, en la llengua local reben el mateix nom: “Yendou”.

I amb tot aquest tràfec, ningú s’haurà adonat que, al voltant de la petita cabana, un reduït grup de pastors seminòmades de bous, de la tribu dels peuls, s’hi han apropat furtivament. No volen ésser acusats de robatori. Pastors estigmatitzats de la societat. Pastors no escolaritzats. Pastors de 10 anys. Que marxaran ràpidament, abans que no arribin els pagesos veïns amb algun producte de la terra per compartir. I es farà de nit. I les estrelles brillaran, sobretot la Creu del Sud. Una creu que ens marcarà, una vegada més, que avui, Jesús, neix allà on és crucificat: Jesús neix al Sud. Neix allà on sempre ha viscut. Neix a la casa dels pobres.

I quan abaixaré la mirada de les estrelles, em toparé, potser, a la llunyania, amb tres beduïns del desert que van a vendre els seus camells. I em semblarà que són els reis mags que s’apropen. Reis pobres que no portaran or ni encens ni mirra, sinó el silenci i les mans buides. I després d’haver demanat caritat en algun racó de la ciutat, marxaran de nit. De nit per evitar les duanes i els impostos. Els impostos dels “romans”. Els impostos de l’imperi que continua, avui, esclavitzant a milions d’homes de la nostra terra.

I així, de mica en mica, com qui no vol la cosa, el meu pessebre s’haurà realitzat. I viuré el Nadal diferent. Un Nadal sense llums i sense fresses. Un Nadal sense regals ni grans festes. Un Nadal petit, envoltat de petits que em cantaran nadales com si fossin àngels. Àngels esparracats. Àngels plens d’amor. Que faran que aquest Nadal torni a ésser, amb diferència, un gran Nadal. El Nadal dels pobres de la terra. El Nadal dels rics de Déu. El Nadal de Jesús.

I m’asseuré a la terrassa de casa per meditar tot això i em vindrà a saludar l’imam de la petita mesquita que hi ha al costat de la parròquia. I em desitjarà, ell també, un bon Nadal. I compartirem alguna cosa per menjar, unes paraules amables i la certesa que Déu continua caminant al costat de la nostra humanitat. Una humanitat ferida. Una humanitat guarida. BON NADAL.

Benaurat fracàs

Molt bones a tothom. Un mes més en el que us vinc a saludar des de la bonica sabana africana. Us havia preparat un escrit més llarg, que el que em publiquen al Catalunya Cristiana, doncs hi havia moltes més coses a dir, amb tot, l’ordinador es va “morir” i tot el que tenia guardat en ell també. Així que us envio el mateix que ha sortit publicat, perquè no tinc pas temps de fer-ne un altre. Una forta abraçada a tots. Sé que no responc a tots els correus electrònics, i us demano perdó, però això no vol dir que no us tingui a tots molt presents. Fins a la propera, Joan.
PS: El corrector de català ha desaparescut. Perdoneu les faltes!.

Benvolguts tots, a vegades, esperem veure grans canvis al nostre voltant. Coses espectaculars que ens assegurin que el que estem fent val la pena. Que podrem canviar el món. Però a mesura que la vida va avançant ens adonem que no serà tan fàcil com ens semblava. Us en posaré un exemple.

Durant aquests primers anys a la parròquia, una de les coses que més em sobtava de la visita als pobles era veure la gran quantitat de mainada i de joves amb algun problema físic. Volia ajudar-los a tots i l’ocasió propícia va venir aquest estiu amb la visita d’en Xevi, un fisioterapeuta garrotxí. Després de fer una crida a les comunitats vam visitar més de 200 malalts. Estàvem una mica desbordats, però en Xevi, amb una paciència admirable escoltava tota aquesta gent resignada en el seu dolor... la cosa es presentava difícil.

Finalment, de tots els que van venir, en vam seleccionar una vintena amb qui vam anar al centre de Don Orione, on uns religiosos italians s’ocupen de les persones amb problemes de mobilitat. De la vintena que portàvem, els responsables del centre en van inscriure sis per a la llista d’espera dels traumatòlegs valencians, que havien de venir a finals de setembre. Els metges no van mancar a la cita, i nosaltres tampoc. I tots cofats, amb tots els estris necessaris i el menjar preparat per a l’espera, ens vam presentar a la sala de consultes. Però la il·lusió inicial es va tornar desencís: a la primera dona li van diagnosticar càncer d’ossos. Res a fer, excepte esperar la mort a la seva petita cabana. En el segon l’operació era impossible per manca de mitjans. Continuaria en la seva prostració. La tercera noia, per por, es va negar a entrar a la sala de consultes. No hi va haver diàleg possible. Continuarà sense anar a l’escola i un futur... La quarta feia massa temps d’ençà del seu accident. Continuarà patint en silenci. I el cinquè, un nen de 9 anys, l’única solució era esperar l’evolució natural del cop. Déu faci que evolucioni bé.

Ja em pensava que tot el treball no hauria servit per a res i vaig cridar el darrer pacient. Un noi ben eixerit de 10 anys. Les cames se li dobleguen en sentit oposat a partir del genoll i se li fa difícil caminar. Els metges el miren, i... sentim la paraula màgica: «Es podrà operar!» Cal que s’inscrigui per al dissabte. I quan aquell menut, amb els ulls decaiguts i el rostre trist, comprèn que després de l’operació podrà ésser un noi com els altres, que podrà anar a l’escola, que podrà jugar, que podrà... em mira amb uns ulls vidriosos i en el seu rostre es dibuixa un mig somriure, tímid encara, i no gosa dir res. Per ell acabo d’esdevenir com una mena de «salvador» i sento vergonya. I li prenc les mans i li dic: «No, no m’ho agraeixis a mi. Yendu balg: gràcies a Déu.»

Però en el fons del meu cor, l’alegria es barreja amb una sensació d’indignació. Indignació perquè aquí hem de parlar d’un petit miracle, quan a la resta de països l’haurien operat just després de néixer. I torno a mirar-lo i el seu rostre, il·luminat, em fa oblidar que, de fet, dels 200 que volia canviar, només un començarà realment de nou. El gran projecte ha fracassat però... benaurat fracàs.

Un senzill homenatge

Amb una mica de retard, perquè els dies es trepitgen l’un a l’altre, us comparteixo aquest darrer escrit publicat, que tenia moltes ganes de fer-lo, per tot el que ha significat per a mi Mn. Ramon Bosch, un grandíssim capellà del nostre bisbat de Girona, l’home que m’ha permès poder “sobreviure” els meus primers anys a l’Àfrica. Us demano a tots perdó, també, pels correus que no puc respondre, us asseguro que la setmana que ve, si això es calma una mica m’asseuré amb calma per escriure-us a tots, doncs us he tingut ben presents en els vostres aniversaris de casaments, sants i santes, festes vàries, tots els amics, la gent de Sant Josep de Girona i de la Sagrada Família de Blanes i tota la família, padrina i tots que tan m’estimo,

Benvolguts tots, avui, des d’aquesta finestra oberta al Togo, m’agradaria fer un petit i sentit homenatge a un gran missioner que s’acaba de retirar després de tota una vida dedicada a les missions. Es tracta de Mn. Ramon Bosch, capellà olotí, com un present, amb qui he tingut la sort de compartir aquests meus tres primers anys al Togo, abans de substituir-lo a la nova parròquia que hem començat junts. I tot i que sé que a ell no li acabarà pas d’agradar, perquè si una cosa l’ha caracteritzat és la humilitat i la senzillesa, jo tenia no només ganes, sinó també necessitat d’escriure’l. Necessitat per ésser la veu de totes les persones que, aquests dies, a la parròquia, em venen a saludar preguntant-me per ell. Sempre la mateixa frase: “Ja se n’ha anat? Ens ha deixat orfes!” I uns m’expliquen que és ell qui els va batejar, casar, confirmar... Com els va ajudar a tirar endavant en una malaltia, d’altres com els hi va fer de professor, alguns com els va ajudar en el camí a la vida religiosa, d’altres en moments de dificultat personal o familiar. Petites ajudes, sí, però en un context on això pot significar una vida. I totes aquestes persones m’han ajudat a comprendre, veritablement, qui era Mn. Ramon Bosch: “Un pare que els va estimar”. I és així de senzill, i és així de gran de ser capellà. I no me n’havia adonat del tot. I és que de vegades estem tan atabalats en fer la nostra “feina” que no tenim temps de contemplar les meravelles que Déu està fent a través dels altres.

Perquè Mn. Ramon, entre altres tasques missioneres, va estar més de trenta anys en aquesta diòcesis de Dapaong. Hi va arribar quan hi havia només 10 parròquies i 8 capellans diocesans, i se’n va amb 30 capellans diocesans i 17 parròquies. Va començar com a vicari del qui és avui el bisbe de la diòcesis i de qui en va ésser, més tard el vicari general. Va prendre a cor ordenar i configurar el que és avui la diòcesis de Dapaong, prenent les feines més variades, des de començar el nou Institut catòlic de la ciutat, engegar un centre de formació per les noies amb dificultats, enregistrar tots els terrenys del bisbat per evitar conflictes, responsable de la Caritas diocesana (amb el que significa en un país africà), responsable de la JARC (que té més de 10000 pagesos afiliats), del taller mecànic, creador de les parròquies de Sainte Monique i de Saint Paul, responsable del Seminari Menor... en definitiva, l’ànima d’aquest bisbat, un home d’església.

I se n’ha anat com va arribar, sense fer fressa i la maleta buida i el cor ple i una fe total en un Déu que estima sense límits com ho ha fet ell. I arribarà la tardor a la nostra estimada Catalunya, i sobre les fulles caduques dels nostres carrers hi passejarà un capella més, un capellà gran desconegut per a molts. I alguns el saludaran, i ell els esbossarà un mig somriure. I vindrà l’hivern. Però en el seu cor, continuarà sentint l’escalfor de la sabana africana, i en alguna nit més estrellada, se’n recordarà de tota la gent que aquí, a l’Àfrica, no l’oblidaran mai, i jo tampoc.

Gràcies Mn. Ramon, i en vós a tants i tants de capellans que, arreu del món, des del silenci d’una vida donada, sou el testimoni més gran d’un evangeli que no morirà mai.

En Barthelemy

Benvolguts tots, suposo que ja haureu tornat tots de vacances amb la il•lusió d’un nou curs que comença. Aquí, el curs començarà una mica més tard, perquè el govern ha dit que no estava preparat per donar el material els professors, o sigui que les escoles obriran a principis d’octubre (si tot va bé!). Mn. Ramon Bosch ja ha tornat cap a Olot, en el proper escrit us en parlaré, i jo em quedo de rector a la parròquia, juntament amb un vicari togolès i un altre capellà togolès que s’ocupa de la ràdio i que vindrà els diumenges per ajudar-nos amb les misses, però de tot això ja us en parlaré més tard.

Com us deia, els de Catalunya Cristiana em van demanar algun escrit, o sigui que aprofito el que hi vaig publicar i que parla d’un molt bon home, en Barthelemy, un catequista molt amable i acollidor i que es troba molt a faltar. Cuideu-vos molt.

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres la mort del vell catequista Barthelemy, el primer cristià del seu poble. Un home que va haver de lluitar, fins i tot, contra la seva família que el va intentar enverinar perquè no acceptaven que fos cristià. Però ara, trenta anys després de la seva conversió, després d’haver-se mantingut ferm en la seva fe, havia esdevingut un exemple per la resta del seu poble, una font de vida per tota la família.

Els seus darrers dies han estat difícils. Amb problemes al ronyó, el vam haver d’ingressar al gran hospital de Lomé, l’únic del país on es pot fer diàlisis. Però res va anar bé. Les males condicions de l’hospital, els preus exagerats i una vaga de metges i infermers que va deixar 19 morts en dos dies, va suposar l’entrada en coma d’en Barthelemy. Calia portar-lo a casa.

Un cop de telèfon a la meitat del camí ens fa saber que ja és mort. Els hi queden més de sis hores de viatge. Sis hores compartint amb el seu pare difunt el petit espai de la furgoneta en una carretera plena de forats. Preparem el taüt i anem al poble. Pel camí, algunes dones es posen a plorar i criden amb la llengua. Saben per qui és aquest taüt. Saben que han perdut un pare, una persona que es va donar sense límits. Arribem a la casa i ens preparen un banc per seure. S’està fent de nit. Les dones, al pati, estan cuinant la pasta amb la farina de blat de moro i la beguda local. Demà caldrà alimentar a molta gent. A fora els vells estan asseguts, per ordre d’edat, al voltant de la petita muralla de fang. Els més joves toquen el tam-tam i els homes adults caven la tomba a l’ombra de l’arbre on s’asseia en Barhelemy.

La Marie, la filla petita d’en Barthélemy posa fulles seques de palmera al foc. Al meu costat, les menudes de la casa dormen al terra. Davant meu, una dona vella amb una llossa immensa a la mà, al ritme dels tams-tams, barreja les grans olles. Una mica més enrere dues dones més estan filtrant la beguda amb un instrument que no conec. La flama torna a disminuir, i les cabanes de fang amb el teulat de palla desapareixen de la meva vista. Em queda només el so dels tams-tams i l’immens cel estrellat... i per un moment prenc consciència que frueixo, encara, dels darrers batecs d’aquesta Àfrica mil•lenària que està desapareixent. L’Àfrica que ja només queda en els poblets més reculats, la nostra Àfrica romàntica, a la vegada que tan dura, que deixa pas a l’Àfrica de ciment i d’uralita. L’Àfrica que perd el so dels tams-tams per deixar pas a la música estrident, de la llum del foc que deixa pas a la llum elèctrica... L’Àfrica dels vells catequistes com en Barthelemy que van optar de veritat, i sense límits, per un evangeli que els va canviar la vida.

Amb aquests pensaments la música s’atura, i arriba el difunt. La gent el pren en braços, el porten a la seva casa rodona per netejar-lo i vestir-lo. Abans em demanen una pregària. I veient el rostre del primer cristià del seu poble, el rostre de pau d’en Barthelemy, no puc fer res més que agrair a Déu per tota la seva vida. Agrair a Déu per enviar-nos, encara avui, catequistes fidels, profetes senzills, sants anònims, els qui, de ben segur, s’asseuran més a prop del Pare.

I agafo el cotxe i prenc de nou la ruta cap a casa. El cant de la sabana omple tot l’ambient. Mica en mica es comencen a divisar les llums de la ciutat i creuo, de nou, la línia que limita aquestes dues Àfriques. Separades només per uns quants quilòmetres. Separades per una eternitat.

La pluja

Benvolguts tots una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses que respiren esperança. Esperança d’un país que surt del clot i que, amb petits passos, avança cap a un futur millor, tant diferent, per desgràcia de l’Àfrica de l’Est, on les imatges que ens arriben fan mal de veure i fan por, por perquè si aquí a la nostra zona passéssim uns anys de sequera també hi podríem caure. Per això, avui, us parlo de la pluja. He tardat una mica, també, perquè el setmanari “Catalunya Cristiana” em van demanar alguna col•laboració. Com que no tinc massa temps per tot, el què faré serà publicar al blog el que ha sortit al Catalunya Cristiana, amb algun comentari més, per aquells lectors que no el llegeixen. Doncs apa, sense afegir res més, excepte, si em permeteu una mica d’humor, que porto un pentinat increïble, fet per una perruquera que em va assegurar que sabia tallar els cabells dels blancs, i que em va deixar que ni l’escalinata de la catedral...! Us deixo amb l’escrit:

Les darreres pluges havien caigut el mes d’octubre passat. Els camps havien passat del verd al groc i després, només la terra. Aquesta terra erma i dura, aquesta terra que, de sobte, esdevé desert. Fins que, després de mesos i mesos de calor, comença a caure alguna gota perduda i... la primera ploguda. Però tothom està a l’espera. Falta la segona. La que els permetrà de llaurar i sembrar. Però aquest any sembla que no vol arribar. I comença a fer por. Por perquè un any de sequera seria catastròfic. Catastròfic quan es viu al límit. Quan les collites són el que els ha de donar el menjar de tot l’any. Quan tot depèn d’un sac de blat de moro. I et demanen que preguis. I miren al cel i... quan el murmuri d’un mal any comença a ésser un crit, el cel ennegreix i també crida. Crida fort entremig d’uns llamps que es dibuixen espectacularment. I l’aigua cau, sense mesura, sobre aquesta terra seca. I l’alegria de la gent no es pot explicar. I els més menuts es posen a dansar sota la pluja i tot s’atura. S’atura per contemplar, com no ho havia vist mai, aquest gran misteri de la vida que comença. I l’endemà tothom serà al camp. Les mans a l’aixada. Les esquenes corbades. I la terra. Aquella terra que semblava morta, esdevindrà les entralles d’una nova vida.

I encara estic en aquestes reflexions quan, enmig de la pluja, s’acosta una bicicleta. És en Martin, un dels escolans de la parròquia. Ell també està content per la pluja. A casa podran cultivar, però... saben que no en faran prou per a tots. La família és gran. Ells volen estudiar. I el pare l’hi ha dit que caldria que marxés a treballar en una altra regió. Té 17 anys i el veig una mica espantat. No sap massa amb què es trobarà. Però no hi ha cap més sortida. Ja tornarà al mes de setembre. Se’n va demà al matí i em demana una benedicció. Prego per ell. I en el meu cor prego per tots els altres joves que han agafat el mateix camí. Alguns ja no han tornat més. I li dono el meu telèfon per si li passa alguna cosa. I que quan arribi al nou lloc es posi en contacte amb la comunitat cristiana. L’ajudaran. I continua plovent. I ell agafa la vella bicicleta del seu pare. I torna a inflar una vegada més la roda punxada per reprendre el llarg camí a casa. De sobte s’atura i torna enrere. Baixa de nou de la bicicleta i em diu: “Perdona, no he tingut temps de dir-li-ho a la Felicité” – és una altra escolana de la seva edat.– “Li podràs dir que he pensat en ella?”. Hi tant que sí. Li diré això hi molt més. Li diré que, tot i el patiment, que tot i la tristesa d’haver de marxar a un lloc que no coneixes, tot i que estaves moll fins a la medul•la, has tingut temps, encara, per estimar.

I aquelles paraules que semblaven de comiat, esdevindran, també, les entralles d’una nova vida en el cor de la Felicité. I la vida continuarà. I continuarà plovent. I continuaran emigrant. I continuaran patint. I continuaran pregant. I continuaran estimant.